cat ~/post/Jo i les meves mascotes
Escrit per jolupa fa 3 mesos
No fa gaire vaig llegir un toot o una nota, depèn del servidor que facis servir al Fediverse, on es demanava visibilitat per una adopció d'uns gats que es quedaven sense casa per què els amos es divorciaven.
I em vaig dir: Coi no es pot arribar a un acord perquè els gats es quedin amb l'un o l'altre? O repartir-se poder cuidar-los entre els dos alternativament? Sí, sé que no és tan fàcil com sembla i potser haver de desfer-se d'ells és un terrabastall per als dos, però són dos éssers vius que durant x temps han viscut al nostre costat, donant amor, esperant-te quan arribes a casa i poder ficar-se al teu costat perquè al final cap de les dues persones amb els que han estat tant, o poc, de temps es vulguin fer càrrec.
Això em va fer recordar els animals que m'han fet companyia durant la meva vida, no vull remuntar-me als primers: en Willy, un gat siamès al que dèiem Willy perquè era com en Willy de la "Abeja Maya". I un gos d'aigües que es deia Rocky, però no sabria dir per què.
Començaré per la Rox, o Roxy, un pastor alemany que era una delícia. La cosa més dolça que et podies trobar en molts quilòmetres a la rodona. Això sí, si no et coneixia de res no trigava a posar-se enmig de qui fos i la meva dona, o els meus fills.
La Rox va arribar de la mà de la meva dona, que la va portar a casa quan va vindrà a viure amb mi i ens va deixar en plena pandèmia quan ens vam aixecar un dematí i la van trobar tombada a la cuina molt malament. No va voler ni molestar-nos, es va aixecar del peu del llit on sempre dormia i va anar a la cuina a ves a saber que...
La que vam passar per trobar una veterinària d'urgències, a la que mai podré agrair tot el que va fer, que vingués de Barcelona fins al poble on vivíem i el que vam penar per pujar-la fins al veterinari del poble tombada en una tovallola que agafàvem la veterinària i jo. Allà a la consulta del veterinari la Rox va tirar el seu últim alè mentre li acariciàvem el cap.
Després d'aquest mal tràngol vam decidir de no tenir més acompanyants a casa, mai hauria imaginat el malament que és passa quan perds a un.
Però, també en pandèmia, ens va arribar una crida d'un alberg d'animals que buscaven adoptants per uns cadells que els hi havien arribat. I així va arribar la Leia, una barreja de Border Collie amb no sabem que, a casa.
La Leia tenía dies quan la vam veure a l'Instagram de la protectora i la van poder anar a buscar a Flix (Tarragona) tres mesos després, quan les restriccions pel COVID van baixar una mica. Era una preciossitat de color xocolata. La gossa més bonica que mai hagués trobat i, per sorpresa nostra, amb moltes de les manías que ja tenia la Rox (per això vam dir que la l'esperit de la Rox es dintre de la Leia) Una gossa dolça, a la que no li agradan els problemes i que li agrada flirtejar amb el gos del veí quan el veu apareixar pel jardí.
Peró... Peró... Mesos després, i amb una altre crida d'altre protectora, va arribar el Luke.
I, al igual que diuen dels humans, aquest es tot el contrari que la seva germana. Es un nervi, sempre corrent pel jardí. Vigilant que la Leia no s'apropi al gos del veí per flirtejar... Però a la vegada un gos que sempre busca la caricia i acurrucar-se al teu cantó, fredolic com ell sol i sempre amb gana!
Aquests dos encara i son amb nosaltres. Espero que hi siguin durant molt de temps. I quan penso en separar-me d'ells perque, tocaremn fusta, em separo no m'ho puc imaginar i faria el possible perque es quedesin amb mi o amb la meva dona.
