No fa gaire vaig llegir un toot o una nota, depèn del servidor que facis servir al Fediverse, on es demanava visibilitat per una adopció d'uns gats que es quedaven sense casa per què els amos es divorciaven.
I em vaig dir: Coi no es pot arribar a un acord perquè els gats es quedin amb l'un o l'altre? O repartir-se poder cuidar-los entre els dos alternativament? Sí, sé que no és tan fàcil com sembla i potser haver de desfer-se d'ells és un terrabastall per als dos, però són dos éssers vius que durant x temps han viscut al nostre costat, donant amor, esperant-te quan arribes a casa i poder ficar-se al teu costat perquè al final cap de les dues persones amb els que han estat tant, o poc, de temps es vulguin fer càrrec.
Això em va fer recordar els animals que m'han fet companyia durant la meva vida, no vull remuntar-me als primers: en Willy, un gat siamès al que dèiem Willy perquè era com en Willy de la "Abeja Maya". I un gos d'aigües que es deia Rocky, però no sabria dir per què.
Començaré per la Rox, o Roxy, un pastor alemany que era una delícia. La cosa més dolça que et podies trobar en molts quilòmetres a la rodona. Això sí, si no et coneixia de res no trigava a posar-se enmig de qui fos i la meva dona, o els meus fills.
La Rox va arribar de la mà de la meva dona, que la va portar a casa quan va venir a viure amb mi i ens va deixar en plena pandèmia quan ens vam aixecar un matí i la van trobar tombada a la cuina molt malament. No va voler ni molestar-nos, es va aixecar del peu del llit on sempre dormia i va anar a la cuina a ves a saber que...
La que vam passar per trobar una veterinària d'urgències, a la que mai podré agrair tot el que va fer, que vingués de Barcelona fins al poble on vivíem i el que vam penar per pujar-la fins al veterinari del poble sobre una tovallola que agafàvem la veterinària i jo. Allà a la consulta del veterinari la Rox va tirar el seu últim alè mentre li acariciàvem el cap.
Després d'aquest mal tràngol vam decidir de no tenir més acompanyants a casa, mai hauria imaginat el malament que es passa quan perds a un.
Però, també en pandèmia, ens va arribar una crida d'un alberg d'animals que buscaven adoptants per uns cadells que els hi havien arribat. I així va arribar la Leia, una barreja de Border Collie amb no sabem que, a casa.
La Leia tenia dies quan la vam veure a l'Instagram de la protectora i la van poder anar a buscar a Flix (Tarragona) tres mesos després, quan les restriccions per la COVID van baixar una mica. Era una preciositat de color xocolata. La gossa més bonica que mai hagués trobat i, per sorpresa nostra, amb moltes de les manies que ja tenia la Rox (per això vam dir que l'esperit de la Rox és dintre de la Leia) Una gossa dolça, a la que no li agraden els problemes i que li agrada flirtejar amb el gos del veí quan el veu aparèixer pel jardí.
Però... Però... Mesos després, i amb una altra crida d'altra protectora, va arribar el Luke.
I, igual que diuen dels humans, aquest és tot el contrari que la seva germana. És un nervi, sempre corrent pel jardí. Vigilant que la Leia no s'apropi al gos del veí per flirtejar... Però a la vegada un gos que sempre busca la carícia i arronsar-se al teu cantó, fredolic com ell sol i sempre amb gana!
La Leia i el Luke encara i són amb nosaltres. Espero que hi siguin durant molt de temps. I quan penso a separar-me d'ells perquè, tocarem fusta, em separo no puc imaginar estar sense ells i faria el possible perque es quedessin amb mi o amb la meva dona.
